Ocupant una de les sales més boniques d’aquesta nau reformada, amb peces i videos que donaven una nova dimensió a l’espai, va permetre que la poesia que recitava l’Ivette Nadal pogués ser embolcallada d’aquesta pàtina entre melancòlica i punyent.

Una exposició que es desplega d’un recital de poemes que flueixen com danses efímeres entre miralls i vestits infinits, reflectint i fragmentant totes les dimensions del jo.

Endinsant-nos dins d’aquest espai “no-espai”; racó del pensament.  

No som només cos, som cos que ha deixat empremta al vestit que l’habitava.

I ara tots ells -els vestits- volàtils i fràgils hi contenen tot allò que érem; múltiples personalitats úniques.